Bloc de Jordi Gallardo

Aquest és el sentiment que tenim una part de l’arc parlamentari i de ciutadans respecte a les negociacions que el Govern està fent amb la UE per a l’acord d’associació. Sense un cap visible al capdavant, un ministre que no sabem fins quan continuarà amb la cartera d’Exteriors: fins al juny? Fins al final del mandat? És poc seriós. Amb un horitzó de finalització de l’acord que canvia segons com bufa el vent, que va començar amb una arrencada de cavall i sembla estar ara en una aturada de ruc. Els Liberals vam demanar públicament, un cop el Brexit va ser una realitat, que el Govern aturés les negociacions; dic bé, aturar, que no vol dir abandonar, per saber quines conseqüències innegables tindria una decisió com aquesta en el model d’Unió Europea. Se’ns va acusar d’antieuropeus, d’immobilistes i de voler aïllar-nos. Ara, un cop el parlament britànic ha ratificat allò que el poble va decidir, resulta que sí, que caldrà alentir les negociacions, que difícilment es podrà tancar un acord

El Govern ha renunciat a l’equilibri pressupostari i ha passat a l’objectiu menys ambiciós de complir amb els paràmetres establerts a la Llei de sostenibilitat de les finances públiques i estabilitat pressupostària i fiscal, però a la vista que no complir aquesta llei no els representa cap problema, està clar que el llistó cada vegada és més baix. Només l’exercici 2013 DA va assolir aquest objectiu d’equilibri pressupostari, i va ser gràcies a l’elevada aportació dels dividends d’Andorra Telecom. Sempre que s’afronta el debat sobre el deute, el ministre de Finances fa referència a la situació que es van trobar el 2011 de governs anteriors com a explicació del fort endeutament que té avui el Govern després de sis anys de gestió demòcrata. Les inversions de governs liberals en vuit anys entre el 2002-2009 van ser de 748 milions d’euros, algunes més encertades que d’altres, però infraestructures de país que fa anys o avui s’haurien fet: carreteres, escoles, edificis administratius, depur