Reinventar-se a cegues

Ja sabem quina és la millor proposta que el Govern d’Andorra ha aconseguit d’Europa respecte al que havia de ser una línia vermella. Una línia vermella que al final no ho és, perquè si estan disposats a canviar l’Acord Duaner que Andorra té amb la UE és que el Govern, i els nostres representants, no han deixat clar que és un tema innegociable, una veritable línia vermella. Si es toca l’acord duaner, si s’inclou com a protocol dins l’Acord d’Associació i de pas s’aprofita per modificar el règim que tenim pel tabac i les franquícies comercials, això ja no és l’Acord Duaner que tenim signat, i per tant vol dir que no era per DA una línia vermella, curt i ras.

Aquesta tebiesa per part dels responsables de DA a l’hora de defensar els interessos d’Andorra, demostra que en el fons el document que es va presentar com a proposta de pacte d’Estat no era contundent i clar amb aquest tema, i és un dels motius del per què els Liberals no el vam signar. DA no ha tingut mai la convicció ni la determinació de voler fer de l’Acord Duaner un pilar irrenunciable. A les primeres de canvi ha estat disposat a cedir el que amb tant d’esforç i habilitat Andorra va aconseguir fa més de vint-i-cinc anys. Però m’atreviria a dir que el més greu no és la renuncia en si, el més preocupant és que no es proposa cap altra alternativa.

Tan se val si la transitòria que Europa ens ofereix és de deu anys, de cinc o d’un, no és això en el fons el més rellevant. A dia d’avui el Govern de DA vol acceptar aquesta proposta, el que implica posar en marxa el compte enrere d’un model econòmic, sense proposar cap d’alternativa que permeti com a mínim assegurar els mateixos ingressos. Tenim deu anys per reinventar-nos i podem pensar que serem capaços, però vist el temps que portem parlant de la necessitat de buscar un nou model i encara hi som, la veritat no se si amb deu anys l’haurem trobat.

Anem a fer un simple anàlisi; un país que ha perdut els darrers deu anys un sector important dins del PIB com el de la construcció, que ha reduït de gairebé 4 milions el nombre de turistes o visitants, que va aprovar una llei d’inversió estrangera fa cinc anys però que no ha significat l’arribada de cap projecte inversor potent, que ha vist rebaixat el seu raiting per les agències internacionals, que té un sistema financer en un moment delicat per una crisi bancària, que té un endeutament públic creixent i una inseguretat jurídica que allunya inversors ... i podria continuar però m’aturo aquí.

Aquesta conjuntura és la que ha triat DA per a renunciar a marxes forçades a un model econòmic, que segur que és millorable, però que com a mínim dona uns ingressos estables. Què proposa DA? reinventar-se, res més.